El Sant Pare se’n va, els altres es queden

Xarxa Internacional d'Escriptors per la Terra
Es va publicar el dimarts, 12 febrer 2013
AddThis Social Bookmark Button

Per Ángel Juárez Almendros, President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra.

Ara que el Papa ha anunciat la seva renúncia al càrrec per motius de salut, una decisió que ha arribat a totes les parts del planeta i que es plantejava com impensable en un estament on els electes a representar Déu ocupen el càrrec fins al seu últim dia excepte casos concrets i el més recent va ser l'any 1415, em ve de gust reobrir de nou el debat sobre la regeneració i els canvis.


Dimitir, renunciar, abdicar, retirar, acomiadar o anar. Hi ha nombroses opcions per donar pas a saba nova quan un creu que ha complert el seu cicle o per motius de salut ha de tancar la seva etapa o episodi. No passa res per fer-ho ni ningú es mor després de deixar un càrrec. Potser és que al nostre país els polítics tenen por que els passi alguna cosa si abandonen aquest costat còmode de la trinxera que ocupen, sempre ben protegits, on la lluita es veu de lluny i no comporta trepitjar el veritable camp de batalla, espai en el que cada dia, milers d'espanyols perden els seus treballs, prestacions, habitatges i fins a la dignitat.


A Espanya, des de fa anys, s'ha confós el d'ocupar un escó, sigui al congrés en un ajuntament, amb quedar-se amb ell permanentment, aferrar a la butaca i sumar mandats per jubilar-se en un càrrec que altres persones podrien haver ocupat però mai han vist.
En alguns partits polítics hi ha tres tipus de persones: els que el dirigeixen des de la seu, aquells que el representen en les cambres o administracions i, finalment, la gran massa formada pels militants que s'afilien creient en les sigles i acaben veient com aquestes són únicament el modus vivendi de les altres dues classes de persones citades, simplement un invent perquè uns visquin bé a costa dels altres.


A l’espectacle d'aquestes formacions, cosides a trets pels escàndols de corrupció d'alguns dels seus representants, se li suma ara el circ dels sobres que ha demostrat que si les coses estaven malament, podien anar encara a pitjor. I el pitjor del cas ha estat veure a polítics que van estar ocupant tots els càrrecs possibles, al senat o en comunitats autònomes, donant lliçons a altres membres del seu propi partit i demanant dimissions.
Com passa sempre, queden en la lluita, una altra molt diferent i molt més neta encara que la recompensa no sigui el benestar propiciat per mantenir-se a costa dels altres, els ciutadans que treuen cada dia el cap, intenten reinventar-se, i protesten encara que alguns no els escoltin. Però aquests ciutadans, i em considero un d'ells, no ens callem, seguim al peu del canó i evidenciem les vergonyes de tots aquells que ens representen i creuen que ningú veu el que fan, ni els vigila o controla.


Al final, els que no volen cedir el seu seient al relleu generacional que tocaria experimentar i seria just, fan que la bretxa social entre el poble i els polítics i seran ells mateixos els que seguiran provocant aquesta desafecció constant i creixent que fa que uns estiguem indignats i altres ens s'indignin. Amb el Papa a les portes de la jubilació, que altres menys sants i menys màrtirs prenguin exemple.

Joomla 1.6 Templates designed by Joomla Hosting Reviews

Utilizamos cookies para mejorar la experiencia de navegación. Si continuas navegando, consideramos que aceptas su uso. Saber más.

Acepto las Cookies de este sitio web.