El meu regne per una manta

Xarxa Internacional d'Escriptors per la Terra
Es va publicar el dimarts, 11 març 2014
AddThis Social Bookmark Button

Article d'Ángel Juárez, President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Xarxa Internacional d'Escriptors per la Terra

L'article que llegireu a continuació és cent per cent real encara que contingui algunes dosis que puguin semblar surrealistes o inventades. Que la sanitat pública està agonitzant és una realitat tenint en compte les tisorades que ha patit per part d'un govern que s'ha dedicat a retallar drets minvant la qualitat de vida de la població.

Plantes senceres tancades als hospitals, manca de llits per atendre la població que ha d'ingressar, els serveis d'urgències a la vora de la fallida moral del personal i els boxes de recuperació i els passadissos plens de lliteres de ciutadans esperant el seu torn per ser atesos amb l'atenció i la privacitat que es mereixen. Aquestes imatges són, lamentablement, les del dia a dia del nostre sistema sanitari públic que sempre ha destacat, i segueix fent-ho, per la qualitat i professionalitat del personal que es deixa la pell, i moltes hores, en cadascun dels seus centres sanitaris.

Perquè el que ha fallat realment és el sistema del contingut però no el del continent. Els metges, infermers i infermeres, auxiliars i zeladors segueixen estant al peu del canó aguantant les queixes dels usuaris que perden la paciència i, sovint, no atenen les explicacions que els dóna el personal. I segueixen mantenint-se en el seu lloc i demostrant la seva eficàcia amb menys mitjans i recursos.

Explico tot això arran d'un problema que m'ha afectat directament i que em va dur, fa uns dies, fins als serveis d'urgències de diversos centres sanitaris. Després de trobar-me malament a la meva oficina, on un dolor agut m'oprimia tot el cos i em tenia com empresonat, em van acompanyar fins al Centre d'Assistència Primària més proper. Allà va començar el meu calvari davant l'espera que vaig haver de suportar tot explicant la meva malaltia. Un cop agafat el número vaig haver d'esperar a que em toqués el torn tot i que abans que aquest m'arribés vaig tenir la sort de trobar-me amb una infermera a qui conec de fa anys i, veient la urgència, em va fer passar cap al servei d'urgències immediatament. En aquest moment l'únic que els demanava és em traguessin el dolor que seguia oprimint-me per dins i no em deixava respirar. Un vasodilatador injectat al moment em va calmar bastant i en llavors em va traslladar en ambulància fins a l'hospital Joan XXIII de Tarragona.

Un cop allí, el viacrucis de l'espera en ple passadís. Aquell espai per on la gent hauria de caminar estava del tot intransitable, ple de lliteres formant cues i plenes de persones amb diferents patologies i malalties. No podien passar a ningú als boxes perquè estaven tots plens i el personal d'urgències anava atenent com podia a cadascun dels pacients. El triatge es feia però era gairebé una quimera davant la impossibilitat de poder derivar a cada malalt al lloc on li corresponia. Cinc hores d'espera. Cinc llargues hores vaig estar al passadís fins que em van passar a un box per fer-me les proves. I un cop fetes, vaig poder anar a casa.

Sort vaig tenir que la meva afectació no requeria l'ús de la Unitat d'Hemodinàmica de Tarragona la qual, per retallades pressupostàries, només funciona a certes hores del dia i si t'agafa quan no funciona t'han de traslladar a Barcelona contrarellotge.

Però la meva processó no s'acaba aquí. Al cap de pocs dies, després d'una forta recaiguda, vaig anar a parar de nou a urgències on vaig arribar amb una mica menys de dolor després de subministrar-me jo mateix, per l'experiència de l'altra vegada, el vasodilatador. Em van traslladar en ambulància i un cop a l'hospital, va tornar a començar el suplici. Estirat en una llitera a l'espera que el caos disminuís, encara que això no va passar, i pelat de fred gràcies a aquesta mania que tenen els hospitals de crear un clima de baixes temperatures que acaba gelant als malalts que ja entren destemperats del carrer. A això en dic jo, filar encara més prim.

Tot el temps d'espera me’l vaig passar, com la resta de malalts, podent-me cobrir únicament amb aquest llençol tan prim que utilitzen els hospitals i que no serveix de res. Sort de la jaqueta de la meva companya que em va servir per entrar una mica en calor fins que al final, després de molts intents per aconseguir una manta, una persona que conec i estava aquell dia de guàrdia me’n va aconseguir una però la va portar d'amagat.

L'espectacle em va semblar lamentable i menyspreable per part d'un sistema que té contra les cordes als seus usuaris i manté en un estat d'estrès insofrible a tot el personal que assumeix el comandament als serveis d'urgència dels hospitals. El meu cas es pot explicar ara amb cert sarcasme però no deixo enrere la indignació que he sentit al veure com s'han carregat tot el treball realitzat durant anys per tenir una sanitat pública de primer nivell en tots els sentits.

La solució no està en una manta, encara que vagi bé, ni que algú et trobi i te la porti fent un favor. El que realment fa mal, més que la pròpia malaltia que un pateix, és veure com en quatre dies s'han ensorrat les conquestes de quatre dècades de treball i lluita per fer d'aquesta, la nostra societat, una mica millor. El meu regne per una manta i la meva vida per la recuperació dels drets perduts.

Joomla 1.6 Templates designed by Joomla Hosting Reviews

Utilizamos cookies para mejorar la experiencia de navegación. Si continuas navegando, consideramos que aceptas su uso. Saber más.

Acepto las Cookies de este sitio web.