Els joves, joguina polític i fracàs real

Xarxa Internacional d'Escriptors per la Terra
Es va publicar el dijous, 27 febrer 2014
AddThis Social Bookmark Button

Article d'Ángel Juárez Almendros, president de la Xarxa Internacional d'Escriptors per la Terra i de Mare Terra Fundació Mediterrània.

Llegint els bons propòsits realitzats aquests dies per Pascal Lamy, membre del Consell per al Futur d'Europa, i que passen per exigir polítiques que permetin rebaixar l'atur juvenil en els propers cinc anys, s'ha de fer una profunda reflexió.

Per començar, fer aquesta proposta en positiu hauria d'anar acompanyada d'un paquet de solucions que, de moment, Lamy ha obviat. Perquè per posar-li el cascavell al gat cal tenir gat encara que molts dels nostres representants siguin especialistes en amagar-se en les seves trinxeres quan hi ha problemes, com un ratolí al seu forat perquè no el cacin.

Les polítiques per rebaixar l'atur, i no només entre els més joves, han d'anar centrades en la millora dels contractes actuals per abandonar la precarietat en què s'ha embarcat el sistema de contractació. Els pocs que aconsegueixen l'accés al món laboral s’han de conformar amb jornades inacabables amb nòmines vergonyoses, sense cobrar les hores extres i amb la por a perdre el seu lloc a la mínima queixa davant els seus superiors. S'empassen el que els donin conscients que per la seva plaça laboral precària hi ha cua.

Ara mateix, acabar una carrera és símptoma de seguir a l'atur i les garanties d'aconseguir una plaça en alguna cosa relacionada amb allò que s'ha estudiat durant tres, cinc o més anys són irrisòries. Alguns opten per marxar fora d'Espanya. Els joves d'Espanya tenen tres sortides laborals : per terra, per mar i per aire. Aquesta frase era un acudit i ara, una realitat. Espanya és el país de la fugida de cervells i la nació amb més atur de tot Europa.

Després hi ha els altres joves que no marxen ni volen estar tirats tot el dia a casa per falta de treball. Parlo dels que opten per desenvolupar les seves idees i projectes muntant les seves pròpies empreses. Si els diners els hi deixen els seus familiars els pot ser viable començar el seu camí com a emprenedors autònoms però en cas contrari, que són la majoria, també ho tenen cru gràcies al paper que protagonitzen des de fa temps els bancs i les polítiques de l'actual govern. Les entitats bancàries s'han tancat en banda cobrant les ajudes que els dóna l'Estat, i no oblidem que som tots, que després es queden i no reparteixen en forma de crèdits per a noves empreses. I el PP ha decidit, justament ara que l'economia del país està ofegada i al límit, augmentar les quotes mensuals dels autònoms de manera vergonyosa. D'aquesta forma es carreguen de cop les poques possibilitats de la gent jove que podria començar amb un petit negoci i anar prosperant.

Al maig hi ha eleccions europees, uns comicis que serviran per escollir els elefants polítics que tenen pendents favors dels seus partits. Ser eurodiputat és, en la majoria de casos, un caramel per gaudir d'un alt sou, cotxe privat i dietes per a menjars, allotjament i desplaçament durant quatre anys. Perquè a Brussel·les no s'acaba decidint cap política comuna, tot i que el mercat en què estem ho sigui, que tregui del pou als països més desfavorits.

Al final, Europa tanca les portes als joves. I Espanya també. La crisi laboral en aquest sector de la població ha perjudicat molt a una generació sencera que no s'emancipa, ni compra habitatge. Tampoc formen una família, no tenen fills, no consumeixen, no participen en el sistema productiu que genera riquesa. Aquest cicle viciós que de moment no té solució és la nostra realitat.

Com ho és la desafecció política dels joves que no veuen a ningú que els representi ni defensi, en cap partit d'esquerres o progressista, sigui dels tradicionals o de noves fornades democràtiques, que els faci de mirall davant els seus dubtes. Perquè al nostre país els càrrecs electes a Corts viuen en els seus caus i no són capaços de tancar-se al parlament per reclamar solucions immediates i per treure'ns de la misèria on ens han col·locat la majoria. Li veuen les orelles al llop i podent caçar la seva pell fugen d'ell.

Per fer propostes, com les de Pascal Lemy que han servit per articular aquest argument, cal també tenir mesures a desenvolupar. El parlar per parlar no dóna de menjar ni ens treu de la crisi. Tinc el pressentiment, tristament, que els joves seguiran sent pobres i que els qui parlen d'ells en va mantindran el seu estatus de poder i econòmic passi el que passi. Tornem a aquella frase que vaig comentar en altres articles : vivim en dos mons separats per un mateix Déu.

 

Joomla 1.6 Templates designed by Joomla Hosting Reviews

Utilizamos cookies para mejorar la experiencia de navegación. Si continuas navegando, consideramos que aceptas su uso. Saber más.

Acepto las Cookies de este sitio web.