La pell que no s'habita

Xarxa Internacional d'Escriptors per la Terra
Es va publicar el dimarts, 17 desembre 2013
AddThis Social Bookmark Button

Article d’Ángel Juárez Almendros, President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Xarxa Internacional d'Escriptors per la Terra.

Ens hem acostumat a llegir les desgràcies alienes als diaris o a veure-les per televisió, exercim d'analistes de l'actualitat debatent sobre situacions vitals d'altres persones i creiem posar-nos en la seva pell. Però aquesta pell, la del veí a qui creiem conèixer, no la habitem. El nostre entorn més proper és la nostra pròpia vida que, ara en plena crisi, és tot un món sencer.

I tot i així, som solidaris i notem el dolor dels altres. La mort de tres persones de la mateixa família a Sevilla per ingerir menjar en mal estat ens ha calat molt profund a tots els éssers que veiem com s'està patint al nostre país. Que un matrimoni i els seus fills hagin de alimentar-se de productes en males condicions és vergonyós, trist, humiliant i indigne d'un país com el nostre. Aquests dies plorem de dolor davant aquesta notícia però també de ràbia, indignació i impotència.

Com hem arribat a aquests extrems? Fins quan aguantarem aquesta situació que permet certes misèries inhumanes? I sobretot, on és la solució?

Ni la impotència que citava abans, en la que estem submergits, traduïda en protesta, ens és permesa. La gent que exigeix ​​explicacions als polítics no pot manifestar-se davant el Congrés per por de les multes i els més arriscats, que també són els més indignats, només tenen com a alternativa enfrontar-se als cossos policials que els reben a cops i amb boles de goma.

Ens han prohibit també el dret a la “pataleta”. I ho han fet uns personatges elegits a les urnes però que no tenen ja representativitat moral ni credibilitat. Els polítics, membres d'una casta que han passat a ser una secta de rics i poderosos a la qual s'ha de perseguir fins a acabar amb ella pel camí democràtic, no tenen ni idea de què és viure amb 400 euros al mes, sense feina o menjant gràcies a les aportacions d'entitats socials o dels teus propis veïns.

Els polítics no poden posar-se en aquesta pell que mai podrien habitar perquè durarien dos segons però, especialment, perquè són incapaços de plantejar l'exercici de provar. El seu modus vivendi d'alt standing els permet viure per sobre del bé i del mal. A final de mes els cau el macrosou calentet i que ningú els expliqui milongues ni misèries. Surten a lamentar públicament, sempre de cara a la galeria, criticant als altres partits però sense aportar solucions ni fer propostes coherents per acabar amb el caos social i moral que enfonsa Espanya en el fang.

Amb el sou base d'un diputat al Congrés, 3.670 euros, sobreviuen nou famílies que tinguin la sort de disposar de l'ajuda de 400 euros. I encara es queixen de cobrar poc vivint d'esquena a la realitat, tapant-se les orelles per no sentir la veritat i tancant els ulls per evitar veure el cruel paisatge que han ajudat a generar i que ni tan sols intenten canviar.

No s'equivocava Góngora escrivint allò de "Ándeme yo caliente y ríase la gente". Als nostres polítics, com als banquers i a tots els empresaris que s'enriqueixen cada dia a costa de pagar miserables sous, hauríem de veure'ls una temporada a l'altra banda de la trinxera on la fam és el vestit i viure cada dia és la moneda. Que mudin la pell i habitin en altres perquè recordin que ells, encara que no tinguin memòria, també són mortals.

Joomla 1.6 Templates designed by Joomla Hosting Reviews

Utilizamos cookies para mejorar la experiencia de navegación. Si continuas navegando, consideramos que aceptas su uso. Saber más.

Acepto las Cookies de este sitio web.