Ángel Juárez: 'Platero, la sanitat pública i jo'

Notícies
Es va publicar el dijous, 05 juliol 2018
AddThis Social Bookmark Button

L'impulsor i president de Mare Terra Fundació Mediterrània i la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET), Ángel Juárez, segueix amb la seva ploma tan esmolada com de costum escrivint articles sincers, directes i passionals. En el seu escrit d'avui, titula ‘Platero, la sanitat pública i jo’, Juárez llança una proposta molt interessant: crear un sistema de sanitat pública per a les mascotes.

 

 

'Platero, la sanitat pública i jo'

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro. Lo dejo suelto y se va al prado y acaricia tibiamente, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: ¿Platero?, y viene a mí con un trotecillo alegre, que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal...”. Aquestes paraules, que ja són immortals, pertanyen a ‘Platero y yo’, el clàssic de Juan Ramón Jiménez. És un llibre de referència: a molts ens va convertir en amants dels animals de per vida.

Les coses han canviat molt des que Jiménez va escriure l’any 1914 les aventures i desventures de Platero. En aquells anys, en línies generals, no hi havia respecte cap als animals. Eren tan sols això, animals, en un sentit pejoratiu –si és que això pot existir. Éssers vius que no podien ser estimats la existència dels quals deixava de tenir sentit quan no eren útils per als éssers humans. Tots coneixem atrocitats que es perpetraven antigament que si succeïssin avui, per fortuna, serien castigades amb penes de presó. Però no cantem victòria. Les curses de braus són legals (i subvencionades amb fons públics, la qual cosa és denigrant) i barbaritats com el Toro de la Vega encara compten amb molts defensors. Hem recorregut una distància molt llarga, tanmateix, la meta és llunyana i encara no l’albirem.

Les línies bàsiques de l’animalisme són prou evidents i són consensuades: acabar amb el sacrilegi dels festeigs taurins, posar els mitjans necessaris perquè el màxim nombre d’animals en perill d’extinció surtin de la llista vermella, protegir els ecosistemes més dèbils a fi que la vida animal no es vegi perjudicada... Però avui parlaré d’un punt que, tot i menor, hauria de començar a aparèixer en els mitjans de comunicació i fer-se un espai en el debat públic. M’estic referint a la possibilitat de crear un sistema de sanitat pública per a les mascotes.

Sóc conscient que és un assumpte polèmic que suscita diversos dilemes ètics i morals. És difícil posicionar-se en un costat o en un altre perquè hi ha arguments suficients per tots dos costats  com per generar incerteses. Però des de la meva modesta opinió trencaré una llança a favor de la sanitat pública per a gossos, gats i la resta de bestioles que ens alegren l’existència. Segons les dades de l’Asociación Madrileña de Veterinarios de Animales de Compañía (AMVAC), a Espanya existeixen més de 20 milions de mascotes (és a dir, n’hi ha una en quatre de cada deu llars). Una altra dada significativa és que la despesa anual per cada gos (incloent menjar, veterinari, etc.) és de més de 800 euros de mitjana, i el de cada gat és de més de 500 euros. Tenint en compte com són els salaris a Espanya, és un dispendi considerable.

Diverses persones m’han confessat que els agradaria tenir una mascota però no s’ho poden permetre. Això és una desgràcia, perquè els humans necessitem els animals i ells a nosaltres. La vida és més satisfactòria quan estàs acompanyat de paraules i afecte humà, però també de  miols i carícies amb lladrucs. Ara que tenim un govern que mira cap a l’esquerra (per fi!) i tracta les persones com a persones sense tenir en compte d’on siguin, pot ser un bon moment perquè l’animalisme avanci a Espanya des d’una perspectiva política. Així que aprofito aquest espai per proposar que es realitzi una prova pilot i s’implanti un sistema de sanitat pública per a les mascotes. L’experiment podria començar amb un nombre determinat d’animals (els que necessiten cures més urgents) i a partir d’aquí comprovar quant costa i si seria assumible augmentar l’atenció de manera progressiva.

I arribem així a la gran pregunta: què fem per què no s’enfadin aquells que no tenen mascotes? Jo plantejo dos escenaris. El primer és que les persones que tinguin un animal de companyia paguin un impost o una taxa especial a l’estat i que el sistema sanitari se sufragi mitjançant aquests fons. La segona possibilitat és que en la declaració de la renda aparegui una casella perquè els contribuents que així ho desitgin col·laborin amb aquesta causa (em fa la sensació, digueu-me malpensat, que tindria més èxit que la de l’Església).

És probable que un model de gestió sanitària com el que tenim els humans no sigui assumible, però que ningú pugui retreure’ns no haver-ho intentat. Seria una situació molt positiva per a tu i per a mi, per al teu gos i per al meu, per als peluts als quals estimem tant, per a les persones que estan soles i necessiten un amic, per a aquells que vam plorar amb la mort de Platero, en definitiva, per a tots aquells que tenim un cor que batega.

Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Joomla 1.6 Templates designed by Joomla Hosting Reviews

Utilizamos cookies para mejorar la experiencia de navegación. Si continuas navegando, consideramos que aceptas su uso. Saber más.

Acepto las Cookies de este sitio web.